PEDALS DE FOC NON STOP - 2017
“Una animalada de les bones”
Es el moment, EIXIDA i cap a l’aventura més extrem que mai havia fet en solitari. En els inicis d’aquestes curses ja et dones compte que el nivell es alt, ningú es queixa de res i tampoc hi ha el caxondeo del inici que en altres es costum. Començe amb un control absolut del temps, el primer avituallament el passe per baix del temps esperat i amb l’alegria de vorer que havia baixa 15 min del horari previst encare el segon port de muntanya. Després de coronar un port preciós, Sant Salvador, comencen a truncar-se les meves expectatives, la baixada consistia en unes trialeres molt divertides però ….. TAPO!!!! No portava ni 15 metres quant hem quede parat per complet, la cua era de mes de 100 corredors i amb la impotència corresponent hem baixe els 4 km a peu, sense poder pujar en cap moment en la bici. Calcule que he perdut vora 50 minuts i amb el nerviosisme corresponent continue, de moment nomes pensava en poder pujar la mitja i així arribe al segon avituallament, en Gotarta menje un poc, carregue d’aigua i cap al port de muntanya mes fastigós del matí, es tracta del Coll de Peranera, pista forestal en mal estat en pendents superiors al 9 %, quant estic per la mitat hem venen el primers rampes, estic sorprès, no m’esperava aquesta situació pero amb la tranquilitat de l`experiencia viscuda en algunes curses anterior intente recuperar-me i finalment corone i baixe fins Les Esglésies, allí estava Mari Carmen, part fonamental en aquest repte. Hem carrega la motxilla de barretes, gels, sals … i cap amunt, aquesta vegada tocava El Coll d’Oli. Al iniciar la pujada hem done compte que les perneres estan apretant-me en excés les cames i tal volta això m’ha fet tindre el rampes, maedeu!!! Per una ximplesa d’aquestes casi hem queda sense poder acabar. A partir d’ací aniria millor i no tindria mes rampes en tot el dia. Aquest port te una característica molt especial, per a coronar-lo hi ha que anar per la muntanya sense camins ni sendes, nomes et guies per gps i baixes per un barranc molt tècnic. Aleshores hem ve al cap lo del tapo del matí i vaig un final de port com si estiguera un poc boig, la gent hem mirava un poc estrany, jo nomes volia que avançar el màxim de persones per evitar caminar i ho aconsegueix. Hem pose a baixar i vaig fer la baixada de la meva vida, sense baixar pràcticament de la bici avançant per les sendes, uff. Ja tocava divertir-se, un corredor que vaig passant hem diu que intente no matar-me però en aquestes curses cadascú te que aprofitar el seu moment. Una vegada baix arriba el moment, porte unes cuantes hores i Mari Carmen està en Torre de Cabdella, l'avituallament a on estava el dinar. Jo intente trasmitir tranquilitat a la meva dona però per dins començava el meu calvari alimentari, nomes m’entren 10 macarrons i mig plàtan.
Hem pose dins de la motxilla roba d’abrig, alguna cosa més de menjar i li dic – Ara comença PEDALS DE FOC. Res mes cert havia dit en tot el dia, comenta la pujada al coll del Triador, això significa pujar 13 km i quedar-se a 2150 metros d’altura, l'inici es dur, el paisatge es boscos i els metres no avancen. Ara es quant el cap tenen que poder mes que les cames i hem roda pel cap el missatge de Pep Llença de la vesprada d’abans. Poc a poc, metre a metre intente anar avançant no mire el rellotge en cap moment, aquesta pujada es molt constant, vas passant gent i t’animes, de colp et passen 5 tios com avions i penses estic mort … Després de mes de dos hores arribe dalt, estic molt marejat i no puc posar-me res dins la boca, beure un poquet d’aigua es l’únic que puc fer, després de 5 min m’abrigue i a passar els meus pitjors 24 km de la meva vida ciclista. Cada metre es mes lent que l’anterior, hem passa un fum de gent i en algun moment hem quede tot sol al mig d’aquesta bellesa de paisatge, intente pensar en positiu i de sobte una vaca al mig, vaig cara a ella i amb les poques forces que tinc decideix que ho s’aparta o acabe la meva cursa enrotllat en una vaca a 2400 metres d’altura, però el animal te mes trellat que jo i al final camina un poc i hem deixa passar, hem quedaven uns 4 km quant m’agafa un corredor que venia per darrere e intente anar al seu ritme. Per fí coronem dalt, ens queda una baixada brutal. El fred es brutal, i la tralla que porte hem fa cometre un error que casi hem costa la cursa, quant quedaven 8km per arribar a Espot hem pegue un bac quant anava a mes de 30 km/h per una pista forestal, menys mal que anava acompanyat i el xic m’ajuda a incorporar-me, encara no entenc com no tinc res trencat, ahí crec que el meu PARE hem va tirar una maneta. Be, ara es quant pense que esta cursa l’acabe, després de lo mal que ho he passat en l’altura i el bac ara nomes hem poden passar que coses bones, almenys això es el que pense en eixe moment.
Arribe a Espot, de colp el jutge de la carrera hem diu que estic eliminat per arribar 1 minut mes tard, podeu imaginar-se el que suposava pel meu cap, impossible!!!! Hem pose molt nerviós i al mateix temps indignat, de sobte pense, a mi un tio en una carpeta a la ma no hem pot llevar el meu somni, si no hem volen el problema el tenen ells perquè no van a poder impedir-me que vaja amb bici. Mari Carmen en tot moment hem dona el seu suport i quede que en el pròxim avituallament, ens veiem i allí ja vorem que fem. De sobte hem pose a menjar, es veu que de la rabia que tenia el estomag m’ha donat carta blanca i comence a menjar i beure amb mes normalitat. Son les 18 h.,queden 70 km, el dia va tancant-se i cada vegada plou més, ara tocava una combinació de pujades amb sendes espectaculars, quant hem done compte estic pedalejant com si començara el dia, hem sent eufòric i ara sí, no hi ha res que hem puga parar fins creuar la meta. En un parell d’horetes arribe a Isil, allí estava Mari Carmen feta un remull i donant-me aigua, ara ja no hem pregunta, ja sap que la meva cabuderia havia guanyat i que fins el Pla de Beret no ens voríem. Comence la pujada al Montgarri, tal vegada siga el camí mes espectacular de tot el dia, queden uns 20 km fins arribar dalt, hem toca fer-los amb pluja, vent i tot sol. A vegades hem pega per cridar al mig de la muntanya, això m’allibera i hem motiva al mateix temps, entre en uns moments de bogeria calculada, amb una pedalada prou bona aconsegueix agafar a quatre corredors abans d’arribar al avituallament, la veritat es que hem dona molta força saber que no arribaré fora de control, quant arribe al Montgarri son mes o menys les 21 h. no tinc ni idea de les hores que porte dalt de la bici però estava tant obsessionat en arribar que no pare ni 2 min., arranque cap amunt a buscar al Pla de Beret i vaig passant a gent, hi han autèntics cadàvers dalt la bici, quant hem done compte estic fent un grupet de gent i animant a tots, intentant motivar-los perquè la animalada ja quasi la teníem a les nostres mans. Queden 50 metres per arribar i veig un autobús i cotxe tot solitària, pues sí era Mari Carmen, com una campiona esperant-me, jo cridant; “ho he aconseguit i mira si porte gent”. Estàvem a uns 22 km de Vielha, hem de baixar per la carretera i a la pluja constant es suma la boira i un fred brutal. Després de casi una hora baixant, amb congelació a totes les extremitats i amb els ulls rojos com si fos un dimoni arribe a meta despres de 18 h i 24 min.
Ho he aconseguit, tot el que he passat en aquesta aventura formara part de la meva vida per sempre, estic orgullós per poder conseguir fer aquesta animalada i sols dir que si en alguna vegada algú vol fer un repte com aquest el meu consell seria ; rodejat d’un bon equip de persones. Jo ho vaig fer i haguera sigut impensable poder travessar aquesta meta sense ells.
