TRIATLÓ
MD ORIOLA MIGUEL HERNÁNDEZ
CAMPIONAT
COPA ESPANYA
I AUTONÒMIC
By Jorge Llàcer (Splu)
“Una gota de
pura valentía
vale más que
un oceáno cobarde”
Així resumeix
aquesta estrofa de Miguel Hernández la contesa esportiva del Triatló de Mitja
Distància d'Oriola. El poeta va estar l'eix transversal del projecte dut a
terme per A300w, organitzador de
l'esdeveniment esportiu. I és que Ximo Rubert, veu i representant del projecte,
va estar molt encertat en promocionar el Triatló d'Oriola amb el nom del poeta
alacantí tenint en compte que 2017 ha estat declarat pel Congrés Valencià l'any
“Miguel Hernández” amb motiu del 75é aniversari de la seua mort.
Anem per feina.
Un clàssic, al Fratelli, però aquesta vegada a les 15 hores. Joanfe, Toni
Morant, Tupà i jo, Vicent Pastor arribaria directe a Oriola i Ivan que finalment
va causar baixa. Apareix Torres per allí per donar-nos l’últim suport i
enfilem. Era dissabte i calia arribar un dia abans per deixar la bicicleta a la
T1 i preparar la T2, ambdues separades per 40 km. La primera a Dehesa de
Campoamor i la T2 a Oriola, i per si no era complicat, l’eixida del segment de
natació s’iniciava al Cap Roig, a uns 4 km de la T1. Quin mareig porte ja amb
tant d’itinerari, i això que encara no havia començat el triatló. Imagineu-vos
l’envergadura de la logística i l’organització que suposava posar en marxa
aquest triatló. A tot estirar, el dissabte ens el vam passar amunt i avall,
això sí, no vam parar de riure en tota el dia, encara com el Tupà és un xic
molt cordial, sinó al peatge ens paralitzen el vehicle, jejejeje.
A la T1,
fireta del trialeta, ambient esportiu, tot molt còmode, ja vindria el cuquet a
mesura que s’aproximara l’hora de l’exida del triatló. Cares conegudes,
primeres impressions amb la mar –des de fora, clar, perquè aquesta estava
embravida dissabte de vesprada-, preparació box T1... a clar, i com que les cabres
anaven a passar la nit calia tapar-les no fora cas que es refredaren i a l’endemà
no anaren ni cara a l’aire. Així que, els pros i no tan pros però postureros
comencen a treure les seues “mantes” i nosltres també...Tupà, Vicent i jo
compartim una...una del Servicolor...clar, del Servicolor...una bolsa de les de
pintar...20m2 , aleee vaaaaa, qui vol tapar les bicis?! Jajajajaja.
Així mateix,
quan ens dirigim cap a la T2, ja a Oriola, fem alguna ullada al port del Rebato
i imaginem l’itinerari del segment de bicicleta. Primers comentaris, ploratades
i de més...
A la T2 quasi
no arribem, molt justets, i és que vam passar per tots els poblets de la Vega
Baja. La T2 molt ben muntada, amb una carpa tipus Montecarlo en hivern, i amb
les bolses dels tritlestes penjades, com a l’Ican i les grans proves de
triatló.
Ja per fi,
ens dirigim a l’Hostal Residencial, al Centre d’Oriola, molt a prop de la casa
del poeta M. Hernández. La regenta molt acollidora, amable i hospitalària. A l’habitació,
cinc lliteres i una finestra, la cosa prometia. Arriba Pastor i a pel sopar, no
abans de fer-nos una cerveseta. Al menjador es respirava un ambient esportiu,
de triatló; triatletes i àrbitres de la Federació, xandalls, equipatges
esportius, esportives i pasta, molta pasta per damunt de les taules. El ja
conegut com “Party Pasta”. Carreguem els dipòsits, una xerradeta entre rialles
amb els jutges –i és que ens coneixen en totes parts, doncs tenim a Toni que és
molt templet i es fa en tots-, també algunes cares de La Safor, i prompte al
llit. Va costar entre tant de desgavell i bromes però a la fi, tots a
descansar, uns més prompte que altres.
A les 5 del matí sonava el despertador i calia descansar. En qualsevol cas no calia esperar a l’alarma perquè ja teníem a Toni a les 3:45 fent voltes per l’habitació.
5 del matí,
desdejuni parat al menjador, ara l’ambient ja era més seriós, més rigorós,
altament concentrat...les cares endormiscades ho reflectien. A la taula del
costat, Gustavo Rodríguez, ex ciclista professional del Barbot portgués i
Xacobeo Galicia; menjava a les 5 del matí, arròs bollit blanc amb dos iogurts;
ahí estava el secret per a proclamar-se posteriorment guanyador del triatló.
Nosaltres, a la marxa, quatre galletes, dos llesquetes amb melmelada, got amb llet i cafè i a volar...sense experiments, no siga cas que ens pegue malament.
Recordeu quan
parlàvem abans de la complexitat logística d’aquest triatló, doncs bé, a les 6
del matí, vora 600 triatletes i jutges érem traslladats en autobusos des de la
T2 fins a la T1 (a 40 km, encara terme Municipal d’Oirola, uns dels més grans
del territori nacional). A la T1, primers rajos solars que anunciaven l’inici d’una
jornada intensa, entrem per disposar els últims detalls: rodes inflades,
sabates a les cales, gels, dàtils, etc. I de seguida tornem a pujar al bus amb neoprè
posat per enfilar cap al Cap Roig, a uns 4 km, on començaria definitivament la
prova.
Les ullades de sol ja hi eren vistoses i brillants. La mar, que ahir
augurava l’escaramussa aquàtica, s’alçava dòcil i permissiva. Ja ho deia M.H.
en “El mar también elige puertos donde
reír...”. Un respir per a tots pel que fa al segment de natació. La mar,
favorable, amb vora 2100 metres. Primeres eixides, èlits i nosaltres. Jo a la
3a i la resta de comapanys a la 4a.
Meeeeecc! I a
sabeu com funciona açò!! Cabussada i mar endins. T1, arribada, bon ambient, res
a vore amb altres proves, molta gent i a per a bici. Ràpidament, tocava enfilar
el segment de bicicleta. 90 km ens esperaven per terres oriolanes.
El segment de
bicicleta va ser dur, sabíem de bestreta que estava el port del Rebate i que
els primers 30 km calia gestionar bé les forces, no passar-se’n i
autoregular-se per tal d’afrontar la segona part i sobretot la carrera a peu
amb energia suficient. Però, val a dir que, si els 30 primers kilòmetres ja van
ser durets, la resta van ser un trencacames; i així vam coincidir a meta amb la
resta de participants que comentaven el mateix. El tram de l’embassament de la
Pedrera era rodaoret, ondulat i molt divertit, amb un paisatge poc acostumat
per terres meridionals de la nostra Comunitat.
Joanfe i jo
anàvem creuant-no als bucles que feia el circuit, Toni i Vicent agafades de la
maneta i el Tupà fent-se amb els kilòmetres. A poc a poc, arribava el 90 i
començava el triatló de veritat, la carrera a peu, Mitja Marató pels carres d’Oriola.
Un segment urbà que travessava el Centre històric, el Palmeral i els la
Glorieta. 3 voltes i a meta, vinga va que ja ho tenim! Bon ambient, i tocava
córrer. Quan arribes a la T2, és de pro el fet que t’agafen la bici al vol com
aquell que diu i tu et dirigeixes a la carpa a buscar la teua bossa T2.
Ràpidament, sabates i a córrer. Ací, tenia previst llançar-ho tot, vaig
començar a regular un poc perquè 21 km causen respecte i més després del
segment de bicicleta que acabàvem de fer. Anàvem creuant-nos i animant-nos.
A la fi, a
meta, tots hi érem, érem finishers. Ens esperava Ximo Rubert, organtizador i
portaveu d’aquest projecte, que amb una abraçada presidia l’arribada a la zona
de meta. La sensació era fantàstica, encoratjadora, el temps es parava i l’objectiu
havia estat aconseguit.
A meta, els
temps, conten si ho realment ho gaudixes. I tant que ho vam gaudir.
Finalment,
tocava arreplegar i fer balanç a la furgona del Tupà. Un triatló de renom amb
molta competició. Una experiència més pel que fa al bagatge del Club i dels
seus membres.
Seguim
endavant!
Triatló i km!
