Després de fer més hores
de sillí que de sofà en els últims mesos per fi arribava el moment, estem
ja en el cap de setmana de Pedals de
Foc. Poc a poc anem arribant tots a
Viehla, cadascú tenia el seu plà i per lo tant el moment de vorer-mos seria el
divendres a hora de briefing. Arriba el moment i allí estem; Jose Pons, Jaume Aparisi, El Xato
(Beniarbeig), Pistola i jo (Ricardo).
En la presentació i
briefing posterior ja anem fent-mos la idea dels que ens espera, Jaume comença
a vorer a massa gent sen se un pel i això li preocupa, segons la seva teoría
eixos sempre van com un avió; jo per un altre costat veig que el participant
més gros pot ser que siga jo i el Xato de vorer només la presentació dels que
ens espera decideix anar-se’n a dormir per anar avançant.
Ja arribat el moment
tant esperat, almenys per mí, són les cinc del matí, fa una rasca que et cagues
i açí hi han més de trescentes bicis a punt d’eixir, comença oficialment PEDALS
DE FOC. La mare que els va parir no
havia patit mai tant per fer una eixida, com era normal tots amb llums amb una
fosca terrible i anant per camins estrets i amb una pendent prou exigent, i
allí nosaltres cinc al mig de tots, Jaume amb la llum que anava com volia i jo
amb el foco al cap il.luminant la lluna. Comencen a pasar-me i comencé a
agobiar-me i quan hem done conter ja
estava a soles; arribant al inici del tunels veig que els meus companys estan
esperant-me per a iniciar el creuament del túnel de Viehla. A partir d’açi Pistola, com vol fer la ruta
en un dia tira davant i ja no el vorem fins el diumenge, anirem controlant la
seva posició amb el control de firmes.
Així com que no vol la cosa arribem al final del túnel i quan eixim ja
fa claror, guardem les llums i ens abriguem perque comença una baixada per
carretera fins que arribem a un desviament i entrem en una pista amb bones
condicions. Anem passant llocs meravellosos, paissatges que no estem
acostumbrats i fins el primer avuitallament que està al km 34 anem prou
cómodes,peró aixó a partir d’açi canvia, ja toca pujar el coll de Serreres i
coll de Peranera, en mig ens trobem unes sendes molt boniques peró algo
perilloses degut a la plutja de tota la setmana. Tal i com haviem plantejat anem tots junts i tractem de disfrutar cada
moment i compartint parides que ara no
venen al cas. Bó xiquets, arribem al poble de Les Esglesies km. 85 i açí tenim
el segon avuitallament, a partir d’ara es quan
comença realment “La Pedals de
Foc”, arriba el Coll de l’Oli. Comencem
uns kilometres amb asfalt i cómodes peró de cop arribem a una pista de pedres i
amb un desnivell important, ens havien avisat que anava a ser un dels moments
durs i per a poder afrontar-ho en condicions ens carreguem de
gels,salts,barretes, pastilles … i cap amunt.
El Xato i Jaume tiren davant i Pep
uns metres mes arrere, jo per la meva part em done conter que les cames
ja no anavem com el cap i per lo tant cada metre era una victoria. Patint i
cantant arribem dalt i quan dic dalt és dalt , ja que Pons i el seu GPS van
decidir arribar fins la última pedra del cim.
Ara ens toca una baixada perillosa; pedres , aigua i fang fan una
combinació que no ens fa fácil poder
dominar la bici. Acabem la baixada com
podem, i a buscar el coll del
Triador. Agafem una carretera general i
tractem de anar agrupats per intentar arribar lo millor posible, la intenció
era eixa, pero els relleus son lamentables i pareixiem més enemics que amics,
descordinació total. En el km 106 està
el avuitallament de Espui, als peus del gegant més gran que mai havia fet,
miraves amunt i no es veía el cim. Pues
bé, hi haura que agafar-se en calma l’asunt i decidim fer una parada un poc més
llarga ja que teniem preparat per la organització un got de macarrons amb tomaca per a cadascú, si un poc extrany pero
tot cap a dins. Al mateix temps aprofitem que hi havia un espai d’assitencia
técnica i Jaume deixa la bici per a que li arreglen els frens. Ara en les cames tocaetes i els cos carregat
comença lo que per a mi va ser la pujada més dura de la meva vida, el Coll del
Triador. Al principi rodejat d’arbres enormes amb una vegetació molt bonica,
pero al cap de mitja hora pedalejant alçe el cap i allí sols quedaven pedres
i poca vegetació, a cada curva
intentaves mirar a on estava el cim peró continuava sen se vore’l,. Tal i com
vam quedar vam fer tres parades per a reagrupar abans d’arribar dalt. Quan portem més de hora i quart es divisa una
carpa alla dalt, sí estem arribant, em vaig emocionar peque pensava que el més
dur del dia ja havia passat,, pero nó, Pep
hem diu que ens queden més de 20 km. per dalt del cim i anem a pujar mes
que baixar. Ens abriguem en tot el que
tenim i comencem un altre infern, ara el
camí esta en bon estat , peré portem més de 10 hores i tots els desnivells em pesen moltísim, en canvi els meus companys
resisteixen com a campions i no mostren cap signe de cansanci. Pons i el Xato van per davant i Jaume
m’espera i anem junts. Els kilometres no pasen i allí és on fa falta el cap,
ens havien avisat peró fins que no et passa no te ho creus. Al meu cap tot el dia anava cantant “Cabet i
collons per a les ocasións” ho repetia constanment. Per fí comencem a baixar i
els nuvols amenacen aigua, així que ens tirem per una pista forestal a tota
llet i nyassss!!! rebente la roda trasera i ens toca parar a canviar-la, tardem
no res peró comença a ploure i fins a Espot ja no ens la traguem de damunt.
Arribem al final del primer dia amb 14 h. 30 m. aproximadament remullats i la part trasera del cos feta
pols.
El diumenge a les 6.30 h.
comença a ploure i en la eixida ningú li preocupa, estan tots ben tranquils i
sen se fer cas de la meteorología. Es fan les 7.00 i el director de carrera ens
crida, explica la prova per última vegada i tot seguit dona la eixida, pero lo
mai vist; els de Ondara no eixin, els organitzadors ens miren i ens pregunten
que fem, problema, es hora d’eixir i som
tres ens falta un component. Comença la
búsqueda i al cap d’uns minutets apareix de dins del hotel amb una cara de
satisfacció total, sí acaba de “parir”.
Amb uns minuts de retràs eixim, el de la moto alucina amb nosaltres i
tots a buscar la senda; no parará de ploure fins les 8.30 aprox. El inici era un trencacames, combinació de
pujades amb trialeres molt boniques peró degut a la plutja estan molt perilloses,
en una d’elles Pep desapareix de sobte i
cau per un desnivell de més de metre i mig, mirant-lo acabe caiguen jo
també. A estat sols un avis dels que ens
pot pasar, així que toca anar amb
conter. La part més bonica de tot pedals
és aquesta fins arribar al avuitallament de Motgarri, els paissatges són
al.lucinants, anem tota la estona bordejant un riu i trobant-mos amb cavalls i
vaques. Jaume i el Xato tiren davant i
Pep ara és el que m’acompanya. Arribem
al avuitallament i ens tornem a reagrupar, menjem el millor sàndwich de jamon
que m’he fet mai i cap al pla de Beret, es l’última pujada de la prova. Ara cadascú puja com pot i el Xato tira cap
avant, un tio valent ja que no porta GPS i no té ni idea per on té que anar. Arribem de forma gradual al pla de Beret,
teóricament ens queden uns 17 km., Jaume
ens informa que del Xato no sap res i tots tres comencem la baixada a buscar
Viehla, aquest últim tram té uns camins espectaculars. Creuem alguns pobles i
quan entrem a Vielha de cop, SORPRESA, apareix al Xato d’un cantó junt amb uns
altres dos que no tenien ni idea per on arribar a meta, quina al.legria, ens
ajuntem i a entrar a meta. Creuem el pont de fusta i ja hem arribat, una vegada
allí veiem que Pistola va conseguir acabar-la amb un temps increíble de 16 h i
30 m. Sí, lo que un dia va ser un
objectiu ja és una realitat, amb més de 20 h. de temps hem conseguit fer el
nostre primer PEDALS DE FOC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada