.

.

diumenge, 26 de novembre de 2017

REUNIÓ I SOPAR CLOENDA
TEMPORADA 2017


La temporada 2017 ja arriba a la seua fi i prompte comencem a acarar la 2018. Però abans de començar-la cal tancar com es mereix l'exercici actual. Així mateix, un any més el Club va celebrar el Sopar de Cloenda de la temporada.

El Club ha participat en diverses competicions al llarg de l'any 2017. Cada any ens proposem nous reptes que ens motiven per seguir fent el que ens agrada. Cadascun dels membres del Club participa en diverses proves esportives. 

LA MÀQUINA DE LES DOS RODES
A més a més, la temporada va començar ben prontet, al Duatló d'Oriola de Mitja Distància, passant pel Triatló de Gandia allà per l'abril. En aquest mes també vam tindre un dels objectius de la primera temporada, el Half d'Oriola Miguel Hernàndez, en companyia del Half de València A300w. Recordar també altres competicions com ara el Triatló de Tavernes, el de València Santander, el mític Triatló d'Antella. 
                       EL PEIX DEL CLUB

Ja en la segona part de la temporada vam participar al Triatló d'Anna, al Triatló de Burriana, el de València de setembre, el d'Oliva No Drafting o el de Xàbia ja tots tres a setembre. 

 LA SABATA VOLADORA
 Ja en la recta final vam participar en un dels més esperats, el Half Ican Gandia a octubre on vam poder aconseguir el 2n lloc per equips. Finalment, el triatló del Circuit de ND series de Guardamar del Segura.
 EL MÉS PLORÓ
 Prèviament al Sopar Cloenda ens vam reunir per tractar diversos punts:

1.- Presentació nous membres Club
2.- Federativa 2018
3.- Equipació
4.- Realització exploracions i proves d'esforç
5.- Entrenaments conjunts: llocs quedades,              horaris...
6.- Planificació Temporada 2018

TROFEUS DEL CLUB DE LA MÀ DE PAU I PEP

 A continuació de la reunió vam començar el Sopar Cloenda 2017. Entre rialles, bromes i aparicions estel·lars vam passar una nit molt divertida. 


RESUM TEMPORADA 2017

 No hem d'oblidar que tot açò és possible gràcies a cadascun/na dels membres que componen aquest gran grup humà.



 PLANIFICACIÓ 2018


 Tanquem un any, el 2017, per començar un altre, el 2018, amb moltes ganes i nous desafiaments esportius.



RAFA I VICENT BEN ATENTS!

SALUT, KILÒMETRES I TRIATLÓ!!!



VÍDEO RESUM TEMPORADA 2017

dissabte, 23 de setembre de 2017

UN ESTIU DE TRIATLONS: Antella, Anna, Burriana, València i Oliva...i trisimulacres

ESTIU 2017 by Jorge Llàcer



 Fotos

Via Facebook: Pedro Jiménez My Camera, Rubén Fotografía Deportiva, José Carlos Muños Fotografía, Quique Rodrigo, Vicent Grimaltos Ribes.
Club Ondara Tri-Esport: Marc Fornés



Quin estiuet de triatlons! I tant, i és que quan arriba l’estiu tot el món viu. Després del Half i l’Olímpic de València que vam participar allà pel mes de juny tocava descansar i prompte reprendre la marxa per afrontar els esdeveniments esportius que marcaven la canícula estiuenca. Quina calor ha fet xe i nosaltres cabuts, per sin o en teníem prou, cap a Antella que vam anar. Sí, sí, allà on els termòmetres superen els 40 ºC, bé enguany no en feia tanta, rondava els 37 ºC.

                       

Com ja sabeu, Antella is different! És un triatló capaç de truncar qualsevol planificació d’entrenament, estratègia de competició o algun objectiu en concret. I és que Antella, té alguna cosa que agrada; una barreja de frustració i il·lusió que captiva.
Cap a Antella que vaig anar, aquesta ja era la 5na edició, molt content d’això, i vegent com cada any millorem resultats. 

Poc vos he de dir d’aquest triatló. Gran ambient, bona participació amb molt de nivell atès que es tracta d’un triatló amb molta solera i renom. Un segment de natació al riu Xúquer molt atractiu i amb molts espectadors. La natació amb corrents que cal tindre en compte i l’aigua dolça, d’eixa que no sures. Un circuit de bici exigent i dur, tots sabem del que parle; el port de Navarrés de vora 6km amb alguna rampa més entremig. I, per últim, el segment de carrera a peu...mare meua, quins 8 km ens esperaven després de la bici. Sembla curtet però ja vos dic que són huit km de sofriment al temps que saps que t’espera la meta en finalitzar-lo, el moment de satisfacció personal, eixe instant que tots hem assaborit i que és el culpable de que açò ens agrade tant.


Mentrestant, anàvem fent trisimulacres al lloc de costum en dos modalitats.


Sprint i Olímpic. El primer el férem el 28 de maig, el segon el 2 de juliol i l’últim en grup el 20 d’agost. Gran ambient, amb avituallament i tot.


                                                      



Després d’Antella vaig anar al triatló d’Anna. Organitzat per Tri-Fitness és un triatló jove, 3a edició, però que a poc a poc va agafant protagonisme, per l’enclavament geogràfic, ja que es celebra al llac d’Anna. 

                        

Un triatló Sprint que em va agradar molt, l’aigua enravenada 26 d’agost. Bona carrera a peu i acabant tot i que amb problemes de flato amb un bon temps.



 També cal recordar el Triatló Sprint de Burriana que van fer Oscar Fornés i August Riera. Un triatló pertanyent al Circuit de triatló de la Diputació de Castelló i que acollia a grans esportistes de nivell nacional i internacional com ara Kenta Asaki, del Japó i Ramon Bustos de Xile, Bryan Le Toquin (campió masculí), francès, Sara Bonilla (campiona fèmina) i Victor Benages. 



Res que envejar amb els participants del nostre club qui van creuar la meta amb molts bon resultats deixant a l’Ondara Tri-Esport en bona posició.



Ja encetàvem l’Angliru amb el mes de setembre. Començant pel Triatló de València el 8 i 9. Cap allà van marxar dos membres de l’esquadra ondarenca, Toni Domènech i Juan Àngel Carrió (més Pedreguero que Lluis el Sifoner).

 



Cal dir que ambdós van participar al Triatló prèviament amb actuació a la sala de ball de l’Hotel on s’allotjava Juan Angel la nit anterior.  Quins màquines, ho porten tot avant com deu ser, jejeje.

                                    



Centrant-nos al que ens pertoca poc més podem dir de les seues actuacions esportives al Triatló de València, excel·lents resultats i deixant al Club de l’Ondara Tri-Esport a la vista del panorama de triatló valencià.


Finalment, afrontàvem el XXIX triatló Olímpic No Drafting d’Oliva. Un esdeveniment, com el d’Antella, amb reputació i al costat de casa. Jo feia uns anys que no hi assistia i enguany ja tocava tornar a reviure sensacions. Vam participar un emblema del club el Gran Ivan Payà, Ivan Ballester i un servidor, Jorge Llàcer. A les 7 del matí allí, com un clau, i prompte a la càmera d’eixida. 

Cal dir que van ser prou puntuals i també va haver-hi una organització molt bona respecte a altres anys. Es va cuidar al triatleta que al cap i a la fi és el que s’ha de fer si volem que açò del triatló continue i tinga futur. A la fi, meta aconseguida i contents pels resultats, els quals són el reflex de la planificació d’entrenaments que duguem endavant. Eixes vesprades de sofriment i satisfacció a Pamis, o eixes abrasides del cap de setmana així com els entrenos de dilluns a la mar, fan que els resultats vagen millorant-se.



 Ara bé, el que realment ens fa continuar i preservar la continuïtat del club és la barreja de simpatia, companyonia i moments de rialles i alegria que ens retrauen l’essència d’aquest esport. I és que hem aconseguit ser un bon grup humà que compartim afició i sensacions agres i dolces. Hem de tindreu-ho en compte quan vinguen moments més freds.


I açò no acaba ací, perquè en no res tenim el triatló de Xàbia i el Half Triatló Ican de Gandia a l’octubre.
Ondara Tri-Esport!!! Endavant!!!


dijous, 6 de juliol de 2017

PEDALS DE FOC NON STOP - 2017 by RICARDO



PEDALS DE FOC NON STOP - 2017     

“Una animalada de les bones”

Ha arribat el dia, son los 4:45 i estic en la plaça de Vielha intentant imaginar com passaré el dia, s’espera que siga un dels dies mes durs esportivament parlant però per això he estat molt de temps preparant aquest moment. Moltes hores assegut a la bici, dolor en la llitera del físio, caminades pel Centre Comercial amb la família tot mort per les pallisses dels entrenaments…. I només queden 15 minuts, estic amb mes de 600 corredors però hem dona igual, sóc jo contra el repte. En els últims 10 dies he estat fent una preparació mental que mai ho haguera imaginat, cada dia intentava visualitzar els desnivells, tractava de buscar solucions a possibles problemes que pogueren sortir com la pluja, el fred, també memoritzava els noms de pobles, serres, cims, camins, trialeres …






Es el moment, EIXIDA i cap a l’aventura més extrem que mai havia fet en solitari. En els inicis d’aquestes curses ja et dones compte que el nivell es alt, ningú es queixa de res i tampoc hi ha el caxondeo del inici que en altres es costum. Començe amb un control absolut del temps, el primer avituallament el passe per baix del temps esperat i amb l’alegria de vorer que havia baixa 15 min del horari previst encare el segon port de muntanya. Després de coronar un port preciós, Sant Salvador, comencen a truncar-se les meves expectatives, la baixada consistia en unes trialeres molt divertides però ….. TAPO!!!! No portava ni 15 metres quant hem quede parat per complet, la cua era de mes de 100 corredors i amb la impotència corresponent hem baixe els 4 km a peu, sense poder pujar en cap moment en la bici. Calcule que he perdut vora 50 minuts i amb el nerviosisme corresponent continue, de moment nomes pensava en poder pujar la mitja i així arribe al segon avituallament, en Gotarta menje un poc, carregue d’aigua i cap al port de muntanya mes fastigós del matí, es tracta del Coll de Peranera, pista forestal en mal estat en pendents superiors al 9 %, quant estic per la mitat hem venen el primers rampes, estic sorprès, no m’esperava aquesta situació pero amb la tranquilitat de l`experiencia viscuda en algunes curses anterior intente recuperar-me i finalment corone i baixe fins Les Esglésies, allí estava Mari Carmen, part fonamental en aquest repte. Hem carrega la motxilla de barretes, gels, sals … i cap amunt, aquesta vegada tocava El Coll d’Oli. Al iniciar la pujada hem done compte que les perneres estan apretant-me en excés les cames i tal volta això m’ha fet tindre el rampes, maedeu!!! Per una ximplesa d’aquestes casi hem queda sense poder acabar. A partir d’ací aniria millor i no tindria mes rampes en tot el dia. Aquest port te una característica molt especial, per a coronar-lo hi ha que anar per la muntanya sense camins ni sendes, nomes et guies per gps i baixes per un barranc molt tècnic. Aleshores hem ve al cap lo del tapo del matí i vaig un final de port com si estiguera un poc boig, la gent hem mirava un poc estrany, jo nomes volia que avançar el màxim de persones per evitar caminar i ho aconsegueix.
Hem pose a baixar i vaig fer la baixada de la meva vida, sense baixar pràcticament de la bici avançant per les sendes, uff. Ja tocava divertir-se, un corredor que vaig passant hem diu que intente no matar-me però en aquestes curses cadascú te que aprofitar el seu moment. Una vegada baix arriba el moment, porte unes cuantes hores i Mari Carmen està en Torre de Cabdella, l'avituallament a on estava el dinar. Jo intente trasmitir tranquilitat a la meva dona però per dins començava el meu calvari alimentari, nomes m’entren 10 macarrons i mig plàtan. 



Hem pose dins de la motxilla roba d’abrig, alguna cosa més de menjar i li dic – Ara comença PEDALS DE FOC. Res mes cert havia dit en tot el dia, comenta la pujada al coll del Triador, això significa pujar 13 km i quedar-se a 2150 metros d’altura, l'inici es dur, el paisatge es boscos i els metres no avancen. Ara es quant el cap tenen que poder mes que les cames i hem roda pel cap el missatge de Pep Llença de la vesprada d’abans. Poc a poc, metre a metre intente anar avançant no mire el rellotge en cap moment, aquesta pujada es molt constant, vas passant gent i t’animes, de colp et passen 5 tios com avions i penses estic mort … Després de mes de dos hores arribe dalt, estic molt marejat i no puc posar-me res dins la boca, beure un poquet d’aigua es l’únic que puc fer, després de 5 min m’abrigue i a passar els meus pitjors 24 km de la meva vida ciclista. Cada metre es mes lent que l’anterior, hem passa un fum de gent i en algun moment hem quede tot sol al mig d’aquesta bellesa de paisatge, intente pensar en positiu i de sobte una vaca al mig, vaig cara a ella i amb les poques forces que tinc decideix que ho s’aparta o acabe la meva cursa enrotllat en una vaca a 2400 metres d’altura, però el animal te mes trellat que jo i al final camina un poc i hem deixa passar, hem quedaven uns 4 km quant m’agafa un corredor que venia per darrere e intente anar al seu ritme. Per coronem dalt, ens queda una baixada brutal. El fred es brutal, i la tralla que porte hem fa cometre un error que casi hem costa la cursa, quant quedaven 8km per arribar a Espot hem pegue un bac quant anava a mes de 30 km/h per una pista forestal, menys mal que anava acompanyat i el xic m’ajuda a incorporar-me, encara no entenc com no tinc res trencat, ahí crec que el meu PARE hem va tirar una maneta. Be, ara es quant pense que esta cursa l’acabe, després de lo mal que ho he passat en l’altura i el bac ara nomes hem poden passar que coses bones, almenys això es el que pense en eixe moment.







Arribe a Espot, de colp el jutge de la carrera hem diu que estic eliminat per arribar 1 minut mes tard, podeu imaginar-se el que suposava pel meu cap, impossible!!!! Hem pose molt nerviós i al mateix temps indignat, de sobte pense, a mi un tio en una carpeta a la ma no hem pot llevar el meu somni, si no hem volen el problema el tenen ells perquè no van a poder impedir-me que vaja amb bici. Mari Carmen en tot moment hem dona el seu suport i quede que en el pròxim avituallament,  ens veiem i allí ja vorem que fem. De sobte hem pose a menjar, es veu que de la rabia que tenia el estomag m’ha donat carta blanca i comence a menjar i beure amb mes normalitat. Son les 18 h.,queden 70 km, el dia va tancant-se i cada vegada plou més, ara tocava una combinació de pujades amb sendes espectaculars, quant hem done compte estic pedalejant com si començara el dia, hem sent eufòric i ara sí, no hi ha res que hem puga parar fins creuar la meta. En un parell d’horetes arribe a Isil, allí estava Mari Carmen feta un remull i donant-me aigua, ara ja no hem pregunta, ja sap que la meva cabuderia havia guanyat i que fins el Pla de Beret no ens voríem. Comence la pujada al Montgarri, tal vegada siga el camí mes espectacular de tot el dia, queden uns 20 km fins arribar dalt,  hem toca fer-los amb pluja, vent i tot sol. A vegades hem pega per cridar al mig de la muntanya, això m’allibera i hem motiva al mateix temps, entre en uns moments de bogeria calculada, amb una pedalada prou bona aconsegueix agafar a quatre corredors abans d’arribar al avituallament, la veritat es que hem dona molta força saber que no arribaré fora de control, quant arribe al Montgarri son mes o menys les 21 h. no tinc ni idea de les hores que porte dalt de la bici però estava tant obsessionat en arribar que no pare ni 2 min., arranque cap amunt a buscar al Pla de Beret i vaig passant a gent, hi han autèntics cadàvers dalt la bici, quant hem done compte estic fent un grupet de gent i animant a tots, intentant motivar-los perquè la animalada ja quasi la teníem a les nostres mans. Queden 50 metres per arribar i veig un autobús i cotxe tot solitària, pues era Mari Carmen, com una campiona esperant-me, jo cridant; “ho he aconseguit i mira si porte gent”. Estàvem a uns 22 km de Vielha, hem de baixar per la carretera i a la pluja constant es suma la boira i un fred brutal. Després de casi una hora baixant, amb congelació a totes les extremitats i amb els ulls rojos com si fos un dimoni arribe a meta despres de 18 h i 24 min.


Ho he aconseguit, tot el que he passat en aquesta aventura formara part de la meva vida per sempre, estic orgullós per poder conseguir fer aquesta animalada i sols dir que si en alguna vegada algú vol fer un repte com aquest el meu consell seria ;  rodejat d’un bon equip de persones. Jo ho vaig fer i haguera sigut impensable poder travessar aquesta meta sense ells.

divendres, 16 de juny de 2017

TRIATLÓ VALENCIA 113 HALF I OLÍMPIC
COPA ESPANYA DE TRIATLÓ DISTÀNCIA

11 de juny de 2017
By Jorge Llàcer (Splu)


La setmana prèvia d’un triatló sempre és molt agraïda, la feina està feta, els nervis són agosarats al temps que assossecs. Ja sabeu...eixe gustet que t’entra en saber que hages entrenat o no, ho tens ahí, el diumenge és la prova i saps que vas a donar-ho tot. I sí, ja ningú corre, ni va en bicicleta ni nada. Està clar que ací no entrena ningú. I davant aquesta premissa, emblema del Club, que quede clar que si hi ha una cosa que funciona és quedar-se al sofà de casa, ja m’enteneu... 




A mesura que s’apropava el cap de setmana els preparatius anaven cobrant protagonisme. Després de nombrosos triatlons de tot tipus, cross, en pantans, a mar oberta, al port, d’alta muntanya, duatlons, etc sembla que allò dels peparatius es reprèn amb més rapidesa que al principi. Així i tot, sempre cal fer una revisió i malgrat això te n’oblides d’algun estri triatleta. I és que el triatló si alguna cosa marca la diferència amb altres esports és la seua essència de les tres disciplines i amb elles tot el material que has de preparar.

Així doncs, dissabte ja vam fer prèvia amb entrenament d’activació, encara que pense que va ser l’excusa per fer esmorzaret després. De tant en tant sempre s’agraeix un mosset com toca amb la xarraeta de rigor i l’intercanvi d’impressions del que ens esperava a l’endemà.



Anem per feina, diumenge sonava el despertador a les 04:30 de la matinada, res com dormir al teu llit. A les 5 al fratelli, com de costum. Ivan, damunt la furgoneta lligant bicicletes i rodes, la resta omplint maleters amb les bosses triatletes.   A les 6 teníem els boxes oberts i calia estar-hi prompte per deixar bicis i arreglar les T1 i T2. Encara que teníem al nostre Toni Doménech que va arreplegar els pitrals/dorsals i bossa del triatleta el dia anterior. En arribar, tot cronometrat i ràpidament al lloc, bon aparcament, propet i sense cues. La veritat, que aquest triatló els dels ben organitzats i pagar la seua inscripció et dona confiança; i és que A300w sol tindre tot ben lligat, tot i que, després vam comprovar que a la carrera de la mitja distància va faltar avituallament sòlid.


La prova organitzada per València A300w i la Federació de Triatló de la Comunitat Valenciana albergava la Copa de Espanya de Triatló de Mitja Distància. La prova constava de dos modalitats, l’Olímpic i el Half.
La contesa va tindre lloc al Cap i Casal en la mateixa platja de la Malva-Rosa. El segment de ciclisme va transcórrer pel nord de la Ciutat buscant l’eixida fins a la serra de La Calderona amb un circuit dur i divertit amb a la peculiaritat de No Drafting.


El dia, assolellat i amb calor, va estar marcat per una jornada festiva on el públic present va gaudir de l’ambient i l’esport de triatló es va fer ressò a la Capital valenciana. Es van reunir vora 850 triatletes vinguts de molts punts d’Espanya i de la nostra Comunitat.

Comencen les eixides molt puntuals i això s’agraeix, i cal remarcar açò perquè  sol haver retards que et despacienten, i el que és pitjor...t’abraseixes dins del neoprè. 7:30 i comencen els primers meeeeecccs!!!! Primer els del Half per ordre de fèmines èlit, mascuins èlits, i grups d’edat, llevat dels èlits tots amb neoprè. A continuació, els de l’Olímpic, i el jutge anuncia “no permitido el neopreno” nyas!!! A vorem que fem dins l’aigua...
El segment de natació em va agradar, bona aigua, i marcada per boies de gir i referència. Així i tot, a l’Olímpic ixen uns 1850 metres. Això sí, per a tots, clar.
La T1, ben organitzada, sense obstacles estranys i amb recorregut per anar aclimatant el cos i el cap al segment de bicicleta. Transició rapideta i a rodar!


Els del Half ja rodaven a la recerca de La Calderona, nosaltres, a l’Olímpic, mitja volta al km 20, a l’altura de Rafelbunyol, i cap al Cap i Casal. Circuit ràpid, divertit i rodaoret.


Arribe a la T2, i ara si venia el triatló de bo, a córrer i donar-ho tot pels jardins de l’Antic llit del Riu Túria, abans passant per la Marina Reial Joan Carles I. Un segment de carrera a peu ràpid. Als del Half segurament, se’ls deguera fer un poc més costós; ells havien d’arribar al Campanario (made in Marina Plaza, em referisc a Campanar, quasi al Bioparc, clar és, jejeje). 







La prova reina, el Half, és una altra història. Ací entren en joc altres elements com el control de l’organisme, la gestió de l’esforç, la ingestió d’avituallaments correctament, la solidesa dels ritmes adequats i, sobretot, una bona dosi de coratge i força mental.



 


En arribar a meta, què he dir-vos que no conegueu...satisfacció, èxit anímic, i troballa de batalles a la zona de meta amb la resta de triatletes. Ahí és on et respons a la pregunta: per què faig açò? Doncs, clar!! Per la tallà de meló d’alger que t’arrees quan arribes, que es pensàveu que era si no...hahahaha.

Mentrestant, els 5 mosqueters (o eren tres, o quatre....?), bé, la qüestió és que a poc a poc anaven arribant a meta fent uns temps excepcionals. Ivan Payà (4h 15min, 28é general i 4t de la seua categoria), Sergi Torres (4h 19 min, 42é general i 7é categoria), Joanfe Ribes (4 h 23 min, 60é) Toni Domènech (4h 32 min, 105é) i Vicent Pastor (4h 56min, 262é) al triatló MD i Jorge Llàcer a l’Olímpic fent la 19na posició i 7é de la seua categoria amb 2 hores i 16 minuts.
Fet i fet, l’equip Ondara Tri-Esport es va proclamar tercer per equips en el MD.

D’aquesta manera el Club Ondara Tri-Esport accentua el seu compromís amb l’esport i manté la convinença per practicar-ne gaudint i divertint-se amb allò que més agrada.


CLASSIFICACIONS

ÀLBUM FOTOS


  








 [cg1]A