.

.

dimarts, 22 de juliol de 2014

TRIATLÓ D'ANTELLA 2014 (By Ricardo)




Arriba el Triatló de Antella i com no hi ha tres de l'Ondara Tri-esport que no volem perdre l’ocasió de disputar aquesta prova, aquest any celebra el 25 aniversari. 
A les tres i mitja aproximadament arribem Sergi i jo (Ricardo), 38º de temperatura i una basca impressionant ens espera, ens anem a pels dorsals. Com sempre uns anaven mirant les bicis, rodes, acoples i jo per un altre costat mirant com sempre si hi ha algú més gros que jo; el resultat esperat ací no hi ha ningú que no estigui en forma i els inconscients tampoc s’apunten  a estes proves. 
Arrepleguem dorsals i aplega Jorge, pobret, anava coixo amb una cinta a la canella que si no fora que anava amb una camiseta de l'Ondara Tries-esport diria que era algú que li portava la bici a un amic.
Entrem a boxes amb tot el temps del món, preparem trastos i al lío, anem poc a poc a provar eixe riu, la corrent desde dalt no pareixia forta. Quan encara no hi havíem pegat ni tres braçades ens criden per anar cap amunt, ja ha arribat el moment.
Meeccc!!! Això vol dir que comença el triatló i també que les lesions d’alguns es queden aparcats.  Sergi Torres ix en el segon grup i Jorge i jo en el tercer. Després d’unes quantes galtaes com de costum cadascú va agafant posicions, la corrent es nota i ens ocasions tinc la sensació que no avance ni un metre, en cap moment estic comode dins l’aigua i mes quant arribe a la bolla de pegar la volta i un grapat de dones en passen per damunt; colcades, pataes, galtaes


Per arribe a la vora del riu, pegue una mirada arrere i veig que ja estan llevant fins i tot les bolles, quina manera de patir i no avançar. L'entrada al box es espectacular, molta gent animant i això hem fa créixer, arriba la bici, per lo tant es el moment de gaudir del triatló. Una pujada de 8 km no molt complicada, un tram de “falso llano” i a buscar la presa de Tous, el circuit es molt divertit i cada kilometre que passa hem trobe millor, els 32 km han passat molts ràpids i ara comença el que mes por en feia, córrer, després de tres mesos lesionat li tenia molt de respecte als 8,6 km. 


El circuit eren de dos voltes i nomes eixir veig a Sergi que anava a començar a pegar la segona volta, la visió dura molt poc ja que desapareix passant a gent a dreta i esquerre. 
Els primers quilòmetres sóc molt cautelós e intente anar tranquil però veient que cada vegada hem trobava més còmode intente fer un canvi de ritme i fins a meta a tope, al creuar la meta veig als dos abrasits, ho he aconseguit;  acabar el meu primer triatló de la temporada.


En la meta tots coincidim, aquest triatló és molt bonic i que val la pena començar les festes un dia després i així disputar-lo. Per cert, de la lesió de Jorge no se rés, si algú la veu passar que avise perquè la estic buscant …






divendres, 4 de juliol de 2014

PEDALS DE FOC 2014 (By Ricardo )

Després de fer més hores de sillí que de sofà en els últims mesos per fi arribava el moment, estem ja  en el cap de setmana de Pedals de Foc.   Poc a poc anem arribant tots a Viehla, cadascú tenia el seu plà i per lo tant el moment de vorer-mos seria el divendres a hora de briefing. Arriba el moment i allí estem;  Jose Pons, Jaume Aparisi, El Xato (Beniarbeig), Pistola i jo (Ricardo). 
En la presentació i briefing posterior ja anem fent-mos la idea dels que ens espera, Jaume comença a vorer a massa gent sen se un pel i això li preocupa, segons la seva teoría eixos sempre van com un avió; jo per un altre costat veig que el participant més gros pot ser que siga jo i el Xato de vorer només la presentació dels que ens espera decideix anar-se’n a dormir per anar avançant.


Ja arribat el moment tant esperat, almenys per mí, són les cinc del matí, fa una rasca que et cagues i açí hi han més de trescentes bicis a punt d’eixir, comença oficialment PEDALS DE FOC.  La mare que els va parir no havia patit mai tant per fer una eixida, com era normal tots amb llums amb una fosca terrible i anant per camins estrets i amb una pendent prou exigent, i allí nosaltres cinc al mig de tots, Jaume amb la llum que anava com volia i jo amb el foco al cap il.luminant la lluna. Comencen a pasar-me i comencé a agobiar-me i quan  hem done conter ja estava a soles; arribant al inici del tunels veig que els meus companys estan esperant-me per a iniciar el creuament del túnel de Viehla.  A partir d’açi Pistola, com vol fer la ruta en un dia tira davant i ja no el vorem fins el diumenge, anirem controlant la seva posició amb el control de firmes.  Així com que no vol la cosa arribem al final del túnel i quan eixim ja fa claror, guardem les llums i ens abriguem perque comença una baixada per carretera fins que arribem a un desviament i entrem en una pista amb bones condicions. Anem passant llocs meravellosos, paissatges que no estem acostumbrats i fins el primer avuitallament que està al km 34 anem prou cómodes,peró aixó a partir d’açi canvia, ja toca pujar el coll de Serreres i coll de Peranera, en mig ens trobem unes sendes molt boniques peró algo perilloses degut a la plutja de tota la setmana.  Tal i com haviem plantejat  anem tots junts i tractem de disfrutar cada moment i compartint  parides que ara no venen al cas.  Bó xiquets, arribem  al poble de Les Esglesies km. 85 i açí tenim el segon avuitallament, a partir d’ara es quan  comença realment  “La Pedals de Foc”, arriba el Coll de l’Oli.  Comencem uns kilometres amb asfalt i cómodes peró de cop arribem a una pista de pedres i amb un desnivell important, ens havien avisat que anava a ser un dels moments durs i per a poder afrontar-ho en condicions ens carreguem de gels,salts,barretes, pastilles … i cap amunt.  El Xato i Jaume tiren davant i Pep  uns metres mes arrere, jo per la meva part em done conter que les cames ja no anavem com el cap i per lo tant cada metre era una victoria. Patint i cantant arribem dalt i quan dic dalt és dalt , ja que Pons i el seu GPS van decidir arribar fins la última pedra del cim.  Ara ens toca una baixada perillosa; pedres , aigua i fang fan una combinació que no ens  fa fácil poder dominar la bici.  Acabem la baixada com podem, i a buscar  el coll del Triador.  Agafem una carretera general i tractem de anar agrupats per intentar arribar lo millor posible, la intenció era eixa, pero els relleus son lamentables i pareixiem més enemics que amics, descordinació total.  En el km 106 està el avuitallament de Espui, als peus del gegant més gran que mai havia fet, miraves amunt i no es veía el cim.  Pues bé, hi haura que agafar-se en calma l’asunt i decidim fer una parada un poc més llarga ja que teniem preparat per la organització un got de macarrons amb  tomaca per a cadascú, si un poc extrany pero tot cap a dins. Al mateix temps aprofitem que hi havia un espai d’assitencia técnica i Jaume deixa la bici per a que li arreglen els frens.  Ara en les cames tocaetes i els cos carregat comença lo que per a mi va ser la pujada més dura de la meva vida, el Coll del Triador. Al principi rodejat d’arbres enormes amb una vegetació molt bonica, pero al cap de mitja hora pedalejant alçe el cap i allí sols quedaven pedres i  poca vegetació, a cada curva intentaves mirar a on estava el cim peró continuava sen se vore’l,. Tal i com vam quedar vam fer tres parades per a reagrupar abans d’arribar dalt.  Quan portem més de hora i quart es divisa una carpa alla dalt, sí estem arribant, em vaig emocionar peque pensava que el més dur del dia ja havia passat,, pero nó, Pep  hem diu que ens queden més de 20 km. per dalt del cim i anem a pujar mes que baixar.  Ens abriguem en tot el que tenim  i comencem un altre infern, ara el camí esta en bon estat , peré portem més de 10 hores i tots els desnivells  em pesen moltísim, en canvi els meus companys resisteixen com a campions i no mostren cap signe de cansanci.  Pons i el Xato van per davant i Jaume m’espera i anem junts. Els kilometres no pasen i allí és on fa falta el cap, ens havien avisat peró fins que no et passa no te ho creus.  Al meu cap tot el dia anava cantant “Cabet i collons per a les ocasións” ho repetia constanment. Per fí comencem a baixar i els nuvols amenacen aigua, així que ens tirem per una pista forestal a tota llet i nyassss!!! rebente la roda trasera i ens toca parar a canviar-la, tardem no res peró comença a ploure i fins a Espot ja no ens la traguem de damunt. Arribem al final del primer dia amb 14 h. 30 m. aproximadament  remullats i la part trasera del cos feta pols.



El diumenge a les 6.30 h. comença a ploure i en la eixida ningú li preocupa, estan tots ben tranquils i sen se fer cas de la meteorología. Es fan les 7.00 i el director de carrera ens crida, explica la prova per última vegada i tot seguit dona la eixida, pero lo mai vist; els de Ondara no eixin, els organitzadors ens miren i ens pregunten que fem,  problema, es hora d’eixir i som tres ens falta un component.  Comença la búsqueda i al cap d’uns minutets apareix de dins del hotel amb una cara de satisfacció total, sí acaba de “parir”.  Amb uns minuts de retràs eixim, el de la moto alucina amb nosaltres i tots a buscar la senda; no parará de ploure fins les 8.30 aprox.  El inici era un trencacames, combinació de pujades amb trialeres molt boniques peró degut a la plutja estan molt perilloses, en una d’elles Pep  desapareix de sobte i cau per un desnivell de més de metre i mig, mirant-lo acabe caiguen jo també.  A estat sols un avis dels que ens pot pasar,  així que toca anar amb conter.  La part més bonica de tot pedals és aquesta fins arribar al avuitallament de Motgarri, els paissatges són al.lucinants, anem tota la estona bordejant un riu i trobant-mos amb cavalls i vaques.  Jaume i el Xato tiren davant i Pep ara és el que m’acompanya.  Arribem al avuitallament i ens tornem a reagrupar, menjem el millor sàndwich de jamon que m’he fet mai i cap al pla de Beret, es l’última pujada de la prova.  Ara cadascú puja com pot i el Xato tira cap avant, un tio valent ja que no porta GPS i no té ni idea per on té que anar.  Arribem de forma gradual al pla de Beret, teóricament ens queden uns 17 km.,  Jaume ens informa que del Xato no sap res i tots tres comencem la baixada a buscar Viehla, aquest últim tram té uns camins espectaculars. Creuem alguns pobles i quan entrem a Vielha de cop, SORPRESA, apareix al Xato d’un cantó junt amb uns altres dos que no tenien ni idea per on arribar a meta, quina al.legria, ens ajuntem i a entrar a meta. Creuem el pont de fusta i ja hem arribat, una vegada allí veiem que Pistola va conseguir acabar-la amb un temps increíble de 16 h i 30 m. Sí,  lo que un dia va ser un objectiu ja és una realitat, amb més de 20 h. de temps hem conseguit fer el nostre primer PEDALS DE FOC. 




dijous, 3 de juliol de 2014

IRONMAN DE NIÇA 2014 (BY PEP)


El dimecres per la nit començàvem un viatge que no oblidarem en molt de temps, o pot ser, mai... Començava l'aventura de l'Ironman!!!
Els quatre que anàvem, portàvem ja un any inscrits i des de desembre preparant-lo, Ivan, Joanfe, Pep i Sergi, eren eixos quatre valents!


Ivan, Joanfe, Pep i Sergi acomiadant-se!

El dijous aplegàvem a Niça, desprès de conduir tota la nit. Anàrem directes al càmping on ens esperava un bonic "bungalow", arreglàrem els trastos i desprès de dinar i descansar un poc (Sergi un poc més que els altres...), férem camí cap a Niça, a pels dorsals i tota la parafernàlia que porta un triatló d'aquesta distància...
Desprès de tindre ja els dorsals i comprar uns quants detalls i records a la mega-exposició que hi havia, correguérem durant 30 minuts, per soltar un poc les cames de tant pesat viatge, tal i com ens havia aconsellat el Míster!


Vistes de Mónaco des del castell.

El divendres era dia de ciclar un poquet... Cap a les 11 ens n'anem cap a Mònaco... Com a "primos" que desconeixen les carreteres de la zona, ens papem un portet de muntanya d'uns 15 kms, que puja fins els 400 metres, amb tota la solana i alguna que altra rampeta considerable... jajaja
Una vegada ja tot visitat (Casino, Circuit F1, casc antic...), ens fem una birreta al centre de la ciutat (puro de la policia inclòs...), i per tornar cap a Niça, descobrim que hi ha una carretera que va per la costa, completament planeta... I és d'agrair, per què són les 2 del migdia i el sol està arreant molt bé...
Dinem tardoset, cap a les 5 de la vesprada, quasi un berenar, i en quan estem llests, arreem, de nou, cap a la ciutat! Aquest cop al Breaffing i PastaParty!


Ivan, Joanfe, Sergi i Pep al Breaffing!
Com acabem de dinar fa menys d'una hora i estem ben plens, ningú té fam... Aleshores, tan sols, agafem dos platets amb fruita! Però, redeu!!! QUÈ BONA ESTÀ LA FRUITA!!! No ens queda més remei que anar a repetir i mira... Ja que estem repetint de fruita... Doncs, agafem algun "platet" de pasta i algun de cous-cous i algun de rissotto, no!?!!?? I, ostres, que bons estan els diferents tipus de pa!!! Mira, hi ha coques, també... Mira!!! Si pareix que se'ns obri la fam i tot... Va doncs, tornem a repetir... jajajajajajaja, quasi, quasi ens tiren de la PastaParty... Vam acabar amb totes les existències de menjar... jajajaja
I res, desprès de deixar els altres 2.997 triatletes sense poder menjar res a la Pasta Party, ens peguem una passejadeta pel centre de Niça, que hem de baixar el dinar-berenar i el berenar-sopar... jajaja

I ja aplega el dissabte! El dia previ a la prova! Comencem a estar tots un poquet més nerviosets, però fent bromes i un poquet el tonto, ens passa tot... Pel matí un poc de natació, per soltar els bracets, que era el que ens faltava per fer i per la vesprada, cadascú en el seu horari, agafem les bicis i les bosses de transició i ens n'anem cap al quilomètric box!!!
Ja està tot al lloc! A sopar i gitar-se ben prompte, que el diumenge es matina...

I aplega el gran dia! A les 3 ens sona el despertador! Ens posem en marxa, primer desdejunem, bastant fort, ja que el que ens espera no es "moco de pavo"... Acabem d'arreplegar tot el necessari i a les 5.30 ja estem en Niça, preparem el que li faltava a les bicis (sabates i "motxilleta" amb menjar) i a enfundar-se el neopré!!! Baixant a la platja, sona forta la música d'ambient, està "a roll" de gent animant ja i nosaltres, com no sabem no donar la nota, ens posem a botar i ballar amb la música, per soltar un poc l'adrenalina...
Amb una puntualitat brutal, donen l'eixida a la natació, són les 06.29 i 59 segons i sona el "meeeeccc"!!! Joanfe i Ivan s'adelanten, ixen dos files més endavant que Sergi i Pep. Això és un mar de gent... Durant els primers 700-800 metres resulta impossible trobar ritme... Apleguem a la boia dels 700 metres i ahí estem més de 300 triatletes, literalment flotant, no podem girar per anar cap a la dreta, de tanta gent que hi ha... El cor s'accelera, les emociones augmenten... Però poc a poc, la gent es posa a nedar, i unes colzades i unes patades, t'obrin camí... Completem la primera volta de natació i anem a per la segona, l'aigua quasi està!
Eixim Ivan 1h9minuts, Joanfe 1h10 minuts, Pep 1h14 minuts i Sergi 1h17 minuts, amb problemes a les ulleres...
Tots dalt la bici i en direcció als Alps... Els primers 15 són plans i vas acoplat, i et preguntes "què collons passa ací!?!?!?!?" Vas a 36-38 per hora i et passen les cabres pel costat, com si tu anares amb un patinet... Just abans de començar l'ascensió grossa, ens ve una rampa de 500 metres, que segons l'organització tenia un màxim de 15%! I UNA BONA MERDAAAA! Eixa rampa tenia trams de 20 i 21%, que el GPS no està tonto... Tots plantats i patint! I sorpresa màxima al final de la rampa, quan ens adonem que el Pentacampió de Niça, el català Marcel Zamora, està allí animant a la gent! Brutal!
Desprès del rampot, planegem un poc més i cap al quilòmetre 20-25, Sergi es posa ja en tercera posició, passant a Pep, com està anant Sergi, quin ritme, brutal!!!
I al quilòmetre 50, comença la veritable ascensió al Col de l'Ecre! És brutal veure com et passen les cabres en el pla i desprès ets tu qui les passa a elles, cara amunt!!! Coronem, ve un bon troç de planejar i el trenca-cames, amunt i avall, creuem pobles, que estan infestats de gent, per moments pareix que estem a una etapa del Tour de França, tot ple de gent i amb banderes de diferents països, els pels de punta!!!
Fins el quilòmetre 140, que comença la baixada, i quina baixada! Curves tancades, bastant pendent i per si no era prou, comença una pluja torrencial i un vendaval, que feia fredat!!! A aquestes altures, Sergi agafa a Joanfe i fan el tram final de la bici quasi junts!
Apleguem a córrer amb Ivan davant, 5h41 minuts li ha durat la bici, a Joanfe 5h45, a Sergi 5h36 (quina bèstia) i a Pep 6h20minuts.
En quan eixim a córrer, Sergi ja es posa davant de Joanfe, va com un tir el tio, és espectacular veure'l córrer, és un puto élite!!! Cap al quilòmetre 6-7, ja passa a Ivan i es posa al capdavant dels quatre.
Van passant els quilòmetres de la marató i van baixant els ritmes, però l'esperit inquebrantable d'acabar i aconseguir ser FINISHERS no ens abandona a ningú! La gent t'anima sense descans i això et porta! I, finalment, desprès de les quatre voltes al circuit de córrer, aplega la línia de meta, grada a un costat i a l'altre, ahí ja no saps el que sents, ho sents tot i no sents res, la gent et crida pel nom i et porta en volandes, t'anima i tu no tens més opció que flotar, ho sents i et deixes portar per les emocions!!! I creuem la meta, les emocions ixen, el cor està a 200 pulsacions, Joanfe està allí, ens abracem i plorem com a xiquets!!! Som FINISHERS d'un repte apassionant que ens vam plantejar amb un poc de tonteria, però que ens hem currat fins la sacietat amb la grandíssima ajuda de Sergio Torres i els consells del ja Ironman, Sergio Alberola! Anem més endavant i allí estan, també emocionats, Sergi i Ivan, ens fundim els quatre en una abraçada que no acaba mai, i de nou, tornem a plorar i ens contem les anècdotes viscudes per cadascú...
Apleguem a meta amb uns temps espectaculars, contentíssims tots!!!
Sergi 10h 13 minuts
Ivan 10h 37 minuts
Joanfe 11h 3 minuts
Pep 11h 23 minuts













Ivan, Joanfe, Pep i Sergi FINISHERS a Niça!
I fins ací aplega aquesta emocionant aventureta que hem viscut durant mesos... Ara ha acabat i hem de trobar nous reptes... Qui s'apunta a un altre Ironman!? O, per què no, a un UltraMan!?