.

.

dimarts, 28 d’abril del 2015

La Mediterranean Extrem (by Ricando) i Marxa BTT Onil (By Isabel)

La Mediterranean Extrem 2015, una prova per a penjats!!!!




Divendres 17 de abril,  arribava per fi el dia desitjat per els quatre boixos de la mtb.  
Després de molts kilómetres d’entrenament  dalt la bici i algo més, allí estavem; Jaume, Pons, Pistola i jo, apunt per a disputar la prova de tres etapes amb la mtb.  
1 Castello- Morella  146 km   amb 4000 desnivell aprox.
2 Morella – Morella   55 k.    amb 1900 desnivell aprox.
3 Morella – Benicasim 143 km amb 3000 desnivell aprox.
Com podeu vorer una autèntica animalada, tot per camins i sendes, el asfalt no va representar ni el 5 % del recorregut.  Una prova que el primer dia ens va desfer físicament, el segon vam disfrutar com a xiquets ja que la majoria de baixades eren per sendes espectaculars i el tercer dia era per a morir-se, ja que exigia molt de lo físic peró també cabet.  
En la primera etapa vam arribar fundits, el temps que tenia establert l’organització era de 14 h i nosaltres la vam fer amb 13 h . i 55 m. Vam estar donant-ho tot durant tot el dia, els ports de muntanya eren espectaculars, tota la vida m’enrecordaré de lo que hem va costar arribar a Culla i lo bona que estaven les coques de Cinctorres.  Durant tot el dia vaig passar per moments de rampes, preocupació per no arribar, alegria de vorem allí baixant sendes com un “loco” i al final amb satisfacció per creuar la meta de Morella.  Vam arribar tardet i sols vam tindre temps de una bona dutxa , sopar i  a dormir com es puga, ja que després de totes les barretes, gels, salts… es fa difícil tancar l’ull. 

El dissabte era dia de gaudir al màxim, aquesta etapa Pons i jo la coneixiem en part i sabiem que ens trobariem uns camins per a pujar en bon estat i unes baixades espectaculars.  Despres d’un desdejuni ben carregaet apleguem a la sortida, com sempre el últims en arribar, els de Ondara.  Eixida rápida i a buscar els desitjas barranquets amb l’aigua corresponent, aixó de baixar no dura res i de sobte un altra vegada cap amunt, les cames de moment responen i despres de uns 10 km. comença les sendes mes espectaculars, baixem sense problemes o almenys aixó es el que creiem.  Al km 20 arribem al primer avituallament i sorpresa!!! Pistola esta sentat i ens explica a tots tres que en una trialera ha fet una visita al barranc, te un colp molt doloros al quadriceps i no te mes remei que abandonar, llàstima perque el tio anava molt ben clasificat en el seu grup d’edat.  A partir de ahí comença el calvari de Pons, l’esquena li esta portant de cap i en cada kilometre que avancem es troba pitjor.  En el últim avituallament decideix baixar el ritme i ens diu que esta bé per arribar a meta, queda una pujada prou pronunciada i una trialera que acabarà desfent-li la esquena.  Pues res, per desgracia Jaume i jo ens quedem sols, quan ens quedavem un poc menys de 15 km.  Apleguem a meta pero avui sense molta alegría, la nostra preocupació era la última trialera perque era molt pedregosa i sabiem que Pons patiria mes de lo degut.  De sobte en menys de 10 minuts de diferencia arriba, amb un aspecte molt dolorit pero eixe tio es molt dur vaig pensar.  Despres de 6 h. 30 m. de bici sense parar tocava una vesprada de descans i preparar de la millor manera la última etapa.  Ens anem al briefing, ens expliquen el recorregut de la última etapa, allí ens diuen que no será fácil i que els ultims kilometres es requereix de molta força ja que està la pujada “Al Bartolo”.  Una vegada finalitza la xarrada ens anem tot coixos, dolorits i magullats a sopar, cal que carregar forces perque demà es presenta molt dur.  La anècdota del viatge va ser que quant tornavem al Hotel ens trobem de cara al president Rodriguez Zapatero junt amb Ximo Puig, aprofite per a saludar-los i fer-me una foto amb ells. 
A les quatre i mitja del matí del diumenge sona el despertador, es fa molt dur alçar-se per anar a menjar algo.  Abans de anar al desdejuni Pons ens comunica que no perdra l’ eixida, la esquena li ha dit prou.  Una llastima perque per a vindre açi hi ha molt de sacrifici darrere, pero a vegades en l’esport passen aquestes coses.  Per un altra banda Pistola decideix provar de eixir i arribar fins que puga, quin animal, aquest tio es més dur que el ferro.  Pues res, com sempre els ultims en arribar a la eixida erem nosaltres, pero aquesta vegada sols tenia a Jaume per aguantar-me.  Donen la eixida a les 6 h. 30m. del matí i cap avall dos kilometres, que fred vaig patir en eixe ratet, de sobte cara amunt, ens esperaven uns 25 primer kilometres prou durets amb unes pendents prou pronunciades.  L’inici per a mí va ser molt dramàtic, anava molt mal, la panxa no havia digerit be el menjar i hem trobava fatal, pero ahí estava Jaume animant-me i tirant de mí per a que no deixara de pedalejar, poc a por vaig anar trobant-me un poc millor.  

Fins el primer avituallament vaig anar molt tranquil, estava molt preocupat per no poder aguantar tantes hores, des de el km 50 fins el 90 aprox. era un terreny que coneixia, ja que el any passat va anar tambe per açí, aixo hem fa agafar algo de confiança i recuperar la motivació.  El problema era a partir del 90, de ahí fins el 130 eren tots de pujada, al principi amb poc de desnivell pero cada vegada els camins empitjoraven, sendes, pedres, creuar rius amb aigua fresqueta … no hi havia manera de agafar un ritme constant a mes, cada vegada que preguntaven algú a on estava el próxim avituallament  cadascú ens deia una cosa, el cabet meu no podia més, ja no sabia si menjar, beure, pendre gels, ferme clembuterol en vena …. Pero bé, al final arribem patint als peus de la pujada del “Monte Bartolo”, agafem força en  l’avituallament i decidim mamprendre la pujada, eren 5 km amb 600 metres de desnivell.  Com podeu imaginar ens vam tirar una bona estona per arribar fins les antenes, una vegada allí el senyor Jaume hem deixa fer-me la primera foto, les nostres cares eren de alegría perque sols ens faltaven 11 km per arribar a meta i eren tots de baixada.  Comencem la baixada i quant el nostre cap ja estaba pensant en vorer la mar de sobte Jaume crida fort, MERDAAAAA!!!! Ha rebentat la roda de darrere, allí ens posem algo nerviosets i tractem de canviar-la lo mes ràpid possible però la cosa es complica, ja que la cadena té una volta i no la podem desfer, en aixó que arriben dos tios que anaven darrere de nosaltres, ens ajuden en el tronxacadenes i sol.lucionen el problema, que tios mes grans xeee!!!, com estavem alteraets per la incidencia fem un descens vertiginos i sense donar-mos conter ens la juguem en un parell de vegades.  De sobte, ja estem entrant en Benicasim, quant ens queda sols un kilometre ens felicitem i ens donem conter que l’animalada esta ja esta finalitzada, entre a meta amb unes llàgrimes d’emoció perque no es per a menys, som FINISHERS de una prova molt dura, he sacrificat moltes coses per a poder creuar eixa línea i ara ja es una realitat. Allí en meta ens esperen Pons i Pistola, este tio esta fet de un altra pasta, el dissabte es pega una ostión de por i el diumenge fa el recorregut amb 8 h. 10 m. Per la nostra part ho fem amb 11 h i 53 m, una barbaritat de hores de silli, sumant els tres dies a Jaume i a mí ens eixen 32,5 h.  Sols hem queda el mal sabor de no poder creuar tots tres la meta pero potser aixó siga la excusa perfecta per a poder buscar un altra prova de aquestes caracteristiques.  





III MARXA DE BTT VILLA DE ONIL


Mensaje en el wasap, de LA PATIÑO A LA ISI... "Morena, que haces el fin de semana del 26 de abril?.
En fin, que Norma le dio con el dedo al clic del ratón y nos inscribimos en la III MARXA DE BTT VILLA DE ONIL.
Todos sois conocedores, que ambas tenemos el título a las abrasietas del club, pues claro, como yo soy la más mayor, tengo que ser más abrasieta que la Norma y comencé a entrenar, el mismo martes. Que si 18 km de asfalto, que el jueves, otros tantos de montaña, que el viernes 80 de flaca y el sábado, para rematar la semana, doblo entreno, mañana 2500 de piscina y tarde, la cursa de Teulada... es decir, que mientras Norma se ganaba el jornal de todos, doblando turnos en la cafetería, yo, me gastaba el jornal de ella, zampando bollos para reponer las fuerzas que iba perdiendo...
A todo esto, suena el despertador el domingo 26, eran las 6 de la mañana y al intentar levantarme de la cama, me dí cuenta, que "no sentía las piernas!" porque será?
A las 6.30 horas, ya estábamos todos en la furgo... btt's, La Patiño, el flaco, la gosseta (que no falte mi talismán) y yo; mirándonos con caretos de "que coño hacemos aquí!" y claro, cual de todos, con la cara más descompuesta... jaaaaa... y Norma venga a decir, "quien coño me mandará tocar el ratoncito con el dedito" jaaaa.
Llegamos a Onil temprano, Bonmatí tardó poco en llegar. Dorsales, mear dónde uno pueda y venga, vamos a colocarnos a la fila...
Norma venga a decirme "Isa, hay que apretar que tú hoy haces podium!" y yo la contestaba, si... apretaré, pero el culo, porque no he ido al aseo y me ................
En fin, que comenzamos la marxa entre risas y el click click de los cambios de las cerca de 800 btt's. Ibamos los últimos y la verdad, es que la fotografía que se grabó en mis retiras eras preciosa, todo un gusano de ciclistas... me recordó a la Orbea Monegros... y pensé "creo, sinceramente, que voy a dejar las carrera a pie para volver a la btt"... pero esa idea se me quitó en el primer rampón del día...

Me cago en to!! soltó la Norma... jaaaaa... y entre, "quien me mandaría a mi poner el dedito en el ratoncito!" y yo diciendo "joder con el de la moto!"... nos metimos una "ostia" que casi la Norma se nos queda en la curva... jaaaaaa



Pasamos los primeros 20 km entre sudores, rampones y suspiros... nada más colocarnos en el segundo avituallamiento, dónde German se lanzó a las gominolas como hambriento a un bocata de jamón, salimos escopeteados hacia el reto de kilómetros. 
Al final, como sabeis, todo llega... y, bueno... el ser humano es así, el sufrimiento se queda reflejado en un relato como este y luego, salimos super sonrrientes en las fotos, vamos, como si no hubieramos sufrido na de ná.



El avituallamiento de meta, espectacular y como regalo a todas las féminas, una muñeca... jope, la verdad, así si que da gusto venir a estos sitios... 
Y como soy la que se ha encargado de esta redacción, decir que "contigo, Norma, al fin del mundo!, que eres más dura que la piel de un lagarto y MORENA.... dale la muñequita ya a la hija de Carolina, coño!!!" 
GRACIAS....